El desenvolupament de les ferramentes tecnològiques, la precarietat en el temps de treball i personal i les facilitats comercials han fet que a l’hora de realitzar el principal acte de consum s’impose la comoditat. Però qui està darrere del transport de tot allò que comprem? Ken Loach posa la càmera al darrera d’un d’eixos treballadors que s’esforcen i es compliquen la vida per portar al destí totes les necessitats dels consumidors. El resultat és un treball cinematogràfic genial que et deixa el cos inquiet.

En el nou cinema social Ken Loach enllaça amb els anys setanta i amb una certa tradició documentalista. El llançament de Ken Loach a nivell internacional (iniciat a principis dels anys setanta amb Family Life, de 1971, però interromput posteriorment) es produeix probablement perquè posa el dit en la nafra d'una nova realitat global, la del neoliberalisme, encara que s'emmarque en el tatcheriano, que s'ha anat estenent, per a abastar una problemàtica més universal i general, que pot ser assumida, entesa i compartida pels ciutadans de qualsevol país.

Ken Loach és probablement el director que ha sabut plasmar de manera més acabada els processos de transformació i de desorganització de l'empresa mitjançant les privatitzacions i la deterioració de les seues condicions dels treballadors en La quadrilla (The navigators) (2001).

Ja “En un món lliure” (2007) mostra una visió despietada de les noves formes de negoci i explotació d'estrangers sense papers a través de ETT. No hi ha moral ni escrúpols, ni legalitat, ni humanitat, amb la condició de guanyar diners i eixir de la condició obrera. “Estem en un món lliure”. La protagonista, que no ha fet més que encadenar ocupacions patint la precarietat laboral, munta aquest negoci. Està ja a anys llum de la classe obrera clàssica, representada pel seu pare, que li acaba retraient l'explotació dels immigrants i ella replica que en trenta anys sempre ha treballat en el mateix, no ha prosperat. “No vull acabar pobre, com tu, ni tan sols tinc casa”.

També deté la seua mirada en els nous processos tecnològics i els seus efectes sobre el món laboral a través de noves figures com els riders o els que treballen sota el contracte “Zero hours”. Són figures emblemàtiques de la societat del rendiment.

El contracte “sense hores” és un contracte molt estés al Regne Unit en el qual l'ocupador no estipula quantes hores setmanals treballa la seua plantilla, exigint-li malgrat això disponibilitat en funció de la càrrega de treball. Aquesta forma de treball trasllada tots els riscos al treballador pel temps de disponibilitat, que no es retribueix, sinó només el temps que es treballa. Comporta, a més, una alt nivell d'estrés perquè els treballadors mai saben si arribaran a fi de mes, perquè hi ha setmanes en les quals es treballen 60 hores, mentre que en unes altres no s'aconsegueixen ni deu hores. A més de la incertesa de quant es treballarà (i ingressarà) al cap del mes, presenta també l'inconvenient de la pèrdua de molts beneficis respecte a un empleat normal, com ara assegurances de vida o metges, vacances pagades o dies per malaltia, pagues de beneficis o preavís de l'acomiadament, que en aquests casos pot ser d'un dia per a un altre.

En Sorry we missed you (2019) títol que adopta tal títol del cartell que deixen els repartidors quan no hi ha ningú a casa que reculla l'enviament, hi ha dues situacions laborals paral·leles. La de Ricky (Kris Hitchen), que es converteix en repartidor de mercaderies amb una furgoneta, i la de la seua dona, Abbie (Debbie Honeywood), que és una cuidadora a domicili amb un contracte de zero hores consistent en l'obligació d'estar a disposició sense percebre cap retribució fins que efectivament duga a terme un treball. En el cas del protagonista masculí es tracta de nou d'un treballador que ha treballat per compte d'altri i fart d'aquesta experiència d'explotació i males condicions de treball, desitja ser “cap de si mateix”. En l'anomenada Gigeconomy, la nova economia de les plataformes i aplicacions, i sota el lema “treballa amb nosaltres no per a nosaltres” li proporcionen una furgoneta de repartiment, que ha d'anar pagant, li fixen a través dels nous mitjans tecnològics, encàrrecs, rutes i temps. Les condicions de treball d'aquest “freelance” es tradueixen en un treball intensiu i esgotador, que li dificulta la seua vida familiar o la fa més fràgil, a la qual moltes vegades no pot atendre degudament. D'aquesta manera aquesta forma d'activitat productiva entra en contradicció amb la reproductiva, lleva temps a les cures. A això s'afig les condicions de treball de la seua dona amb el contracte zero hores. Sota l'aparença de llibertat l'objectiu en tots dos treballs segons el model neoliberal és posar a treballar les energies individuals alliberades dels rígids esquemes de les organitzacions productives jerarquitzades i protegides. Però per al treballador la promesa d'autonomia és una il·lusió, un xantatge, és competir tots contra tots, amb efectes devastadors per a ell i la seua família. A més en aquesta forma de treball a demanda continua sent de fet un treballador per compte d'altri però sense drets, desprotegit després de la descomposició organitzativa de l'organització productiva en aïllats autònoms.

La complicació de la vida familiar i la laboral i els seus greus efectes econòmics serveix per a introduir els dos elements melodramàtics i emocionals propis del cinema de Loach. D'un costat el fracàs de la seua activitat com a independent, malgrat el que ell creia. D'un altre la deriva melodramàtica familiar, el fracàs de la seua vida privada i familiar, especialment, la relació amb el seu fill, element molt freqüent al seu cinema (per exemple, en Buscant a Eric, El meu nom és Joe, En un món lliure, Jo, Daniel Blake).

El neoliberalisme parteix de la idea que l'autoexplotació és més eficient que l'explotació directa per un altre, perquè va unida a la de llibertat, al sentiment de llibertat. La llibertat del neoliberalisme és propaganda (Byung-Chul Han). “És com si com més treballem i més hores tirem més i més ens afonem en un enorme forat” diu Abbie en Sorry we missed you. En aquests emprenedors es donen les dues facetes, l'empresarial, assumint els riscos i resultats i l'assalariada quant al sotmetiment i la dependència, però sense els seus costos.

L'autoexplotació és més eficient, sobretot si es duu a terme mitjançant dispositius tecnològics nous, que mitjancen i que operen com una nova cadena de muntatge, perquè el sotmetiment ja no es produeix mitjançant la disciplina clàssica sinó a través de relacions de dependència, d'una neoservidumbre disfressada de llibertat, enfront de l'esclavitud del treball assalariat, composta per nous “serfs digitals esclaus del clic” (Álvarez Cuesta, H.). Aquest emprenedor és més aviat un “emperdedor” (Moruno, J.).

El treball quan va lligat a la revolució tecnològica i digital adopta formes més flexibles, noves formes de coacció, doncs mentre que en la societat industrial tradicional el treball i el temps dedicat a ell venen delimitats per la immobilitat de les màquines l'era digital fa mòbil el propi treball, el totalitza, abolint la diferència entre temps de treball i temps no laboral. En virtut de la seua mobilitat transforma tot lloc en un lloc de treball i tot temps en temps de treball. “Allí on estigues el teu està la teua oficina”, deia fa uns anys un anunci de Blackberry.

Loach capta perfectament la deriva neoliberal en el mercat global i les transformacions que s'estan produint per a en una nova volta de rosca augmentar l'explotació i l'empitjorament de les condicions de treball en una societat globalitzada, desregulada, on un capitalisme sense control mostra aspectes encara més agressius i despietats intentant normalitzar l'inacceptable.

No estem ja parlant de les dels trabadores clàssics sinó de noves o velles figures segons es mire, dels nous autònoms, “falsos autònoms”, sobre els quals Sorry we Missed you ofereix una visió melodramàtica i alhora sarcàstica, especialment sobre la seua condició d'agents “lliures” i de “emprenedors”. El film en una entrevista del personatge principal amb el seu cap exhibeix clarament els valors de la societat de l'emprenedoria, però també la del rendiment. Aquesta escena és clau perquè es recordarà molt més avance quan amb la mateixa col·locació dels personatges, la conversa no sols mostre la vertadera realitat d'aquesta activitat empresarial sinó l'engany de l'escena inicial, la seua ideologia enmascaradora. És una excel·lent recurs de posada en escena basat en el record, almenys inconscient de l'espectador.

En Gloria Mundi (Sic transit) (2019) de Guediguian un dels personatges, Gregory (Robinson Stévenin), és un autònom que amb cotxe propi que va pagant treballa per a l'aplicació d'Uber i és atacat pels taxistes als quals fa la competència, la qual cosa li impedeix treballar. Finalment canvia de treball.

Aquesta forma de treball està ja tan present a nivell global que fins i tot en La caiguda de l'imperi americà (2018) del canadenc Denys Arcand, un dels personatges amb els quals arranca el film és un intel·lectual, doctor en Filosofia, que es veu obligat a treballar com a repartidor.

No obstant això, no tot projecte d'emprenedoria tenen necessàriament connotacions negatives, perquè hi ha la possibilitat que siga de tipus creatiu, fins i tot a través de les noves tecnologies de la informació i comunicació i vinga a plasmar la realització d'un somni, a més d'afirmar valors reals d'independència i autonomia, des d'una perspectiva de gènere, sense sotmetiment als altres, una alternativa real al treball assalariat i fins i tot a altres formes de treball. Així pot observar-se en Les noces de Rosa (2020) de Icíar Bollain.