La guerra silenciosa, o la nostra guerra
En el film “En guerra” (“En guerre”) (2018) Stèphane Brizé amb el mateix equip que el de Laleydelmercado, fins i tot amb Vincent Lindon, ací líder sindical, Laurent Amédéo, i nombrosos actors no professionals, sembla com si ens transportara a l'època anterior, podria en certa manera ser en relació amb el personatge, un spin-off de Laleydelmercado. Aborda una lluita col·lectiva dels treballadors davant un procés de deslocalització de l'empresa que es tradueix en milers de treballadors acomiadats. La potent banda sonora de Bertrand Blessing eleva la còlera i els fragors de la batalla, situa l'espectador en el cor del combat, des dels primers plans i contribueix al verisme del film.
El film comença amb una cita de Bertolt Brecht: «Qui lluita pot perdre, però qui no lluita ja ha perdut. Per què?”
Un noticiari de TV anuncia el tancament de l'empresa. Com s'anirà veient ja en aquesta escena i al llarg del conflicte els mitjans de comunicació donen compte dels conflictes socials, però de manera fragmentària i limitada, de manera que al final la ciutadania no s'acabe d'assabentar bé. Un dels objectius de la ficció, d'aquest film en concret, és recompondre aquests trossos escampats recorrent a un tractament quasi documentalista que done compte de tots els punts de vista i dels discursos que els sostenen. En guerre insisteix d'aquesta manera en el poder de les imatges i en la necessitat del cinema com a suport essencial per a la lluita dels treballadors. No n'hi ha prou amb el documental, perquè moltes vegades la ficció i la dramatúrgia poden il·luminar i aclarir el que aquest no mostra.
Així en la primera escena els mitjans en donar la notícia ometen el que veiem en la primera reunió entre els representants de l'empresa i els líders sindicals: l'incompliment per l'empresa d'un acord de manteniment de l'ocupació, de 1.100 treballadors, a canvi de moderació salarial, pactat uns anys abans. La moderació i el sacrifici dels treballadors s'ha produït però l'empresa no compleix la seua part, perquè al·lega que malgrat que els beneficis són alts, cal deslocalitzar- és un grup alemany- a l'Europa de l'Est perquè puguen augmentar. El mecanisme del capitalisme liberal és coherent des del punt de vista econòmic, la lògica del benefici, però és violent des del punt de vista humà.
La partida, la batalla, per tant acaba de començar, i el director la nodreix d'una dosi alta d'energia i de força: vaga i mobilització sindical, intent d'implicar el Govern francés, ocupació del hall de la seu central de l'empresa, cerca d'altres inversors que la compren. Tot això sense èxit, malgrat que hi havia un inversor disposat a adquirir l'empresa. La desolació d’Amédéo condueix a un vertader acte sacrificial, a un final terrible, al seu suïcidi. Rebutjat per molts dels seus companys que en una assemblea han criticat la seua estratègia, se’n va a Alemanya per immolar-se de manera espectacular davant de la seu de l'empresa, davant les seues finestres. Com a conseqüència d'aquest fet l'empresa reprén el diàleg amb els treballadors.
Som davant un relat d'una lluita col·lectiva, amb una posada en escena similar a la de La ley del mercado, davant un film molt parlat, amb escenes de molt de diàleg i debat verbal, necessari per a crear suspens, però també per a comprendre i seguir molt de prop els termes de la qüestió, el contrast entre els arguments dels interessos en conflicte, de les “dues violències”, l'empresarial i l'obrera. Els enfrontaments verbals i la força de les expressions fan que per moments ens oblidem que estem davant una ficció. La presència del líder ocupa de nou tot l'espai i dificulta una construcció més realista, no tan mítica, del personatge i una major dramatització. Fins i tot quan el front comú sindical es trenca, Amédéo està en el centre de les discussions entre companys que mantenen posicions contraposades. En aquest sentit les escenes de les reunions estan construïdes de manera que es limiten als debats entre els representants sindicals, filmats per damunt dels muscles dels treballadors, i són aquests mateixos espectadors ja que només intervenen fora de camp, sense presència, ni rostre. El tremend i inesperat final desplaça el film des del terreny documental al de ficció construint una figura heroica idealista. El debat és com sempre, com en Tocando el viento (1997) de Marck Herman, en el qual es va fer referència més amunt o en el film portugués Lafabrica de nada, (2017) de Pedro Pinho entre defensar l'ocupació fins a la fi, a través de mobilitzacions i de la recerca d'alternatives per a aconseguir la seua continuïtat i evitar el tancament de la fàbrica, o negociar una eixida pactada negociant a l'alça les indemnitzacions.
La reflexió del film sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquests conflictes de classe és clau perquè aquests presenten sempre les lluites i reivindicacions com a “actes de violència dels treballadors”. Brizé ens col·loca en el centre de l'acció, allí on els mèdia marquen les seues distàncies i deliberadament no es prenen el temps necessari per a saber el que s'amaga darrere del que mostren sota una aparent objectivitat. El film comença i acaba amb un reportatge de BFM TV que igual interpreta i dramatitza a ultrança que tracta amb freda indiferència situacions humanes terribles.
* L'anàlisi el trobareu a la pàgina 126 del llibre: " La fábrica y la oficina" Ed. tirant lo blanch
Entradas relacionadas
Añadir comentario